Aquell silenci quan entres a casa no és normal. De cop, ho entens: ja no hi és.
A poc a poc t'acostumaràs a no estar pendent del rellotge quan no ets a casa, pensant quantes hores fa que no ha sortit.
Deixaràs de guardar aquells bocins de menjar que sempre esperava peu a retxa tan bon punt havies acabat de berenar, dinar o sopar.
Arribarà un dia que no se't farà estrany veure buit aquell raconet on acostumava a jeure.
Segurament amb el temps ja no et semblarà sentir-la demanant per sortir defora.
Costa acostumar-se a l'absència, i "només" era un animal... Però hi ha buits molt mals d'omplir.
Sembla mentida com mos arribam a estimar un animal! Arriben a ser un més de la família.
Pensat-hi bé, només hi he compartit un terç de la meva vida, ella l'ha compartida tota sencera. Quasi res...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada