Calla i escolta

Diuen que s'aprèn més escoltant que parlant, i no seré jo qui rebati aquesta afirmació, amb la qual estic molt d'acord. De fet, no anava per aquí...

Igual són els anys que un va sumant, que fan que et fixis en coses que temps enrere no hauries percebut, però recentment he constatat una cosa que em desagrada i... ja no puc callar.

No sé si és nou o vell, però pel que sigui m'hi estic fixant més darrerament: en moltes actuacions musicals, sempre hi ha gent que es passa tot el concert parlant sense aturar. No és aquell comentari dispers entre tema i tema, o una referència ràpida a l'acompanyant o conegut que et puguis trobar... És que no aturen en tot el repertori!

Podria semblar que només passa en determinats ambients, però no. Aquest cap de setmana ho he comprovat en dos concerts totalment diferents, per l'estil musical, pel lloc on es feia, pel perfil de públic assistent.

No són conscients de la manca de respecte cap als músics i cap a la resta d'assistents que suposa sentir de fons aquella remor contínua de paraules?

Fa uns mesos record un artista que es va dirigir directament als espectadors demanant una mica de respecte. Ni es van donar per al·ludits, seguien dins el seu món, aliens a tot. Què feien allà, si no els interessava escoltar la música?

Sé que no som ningú per donar ordres, però de ver que me vénen ganes de dir: calla i escolta!

Aniversaris

Feia temps que no escrivia per aquí, i aquests dies que donava voltes al tema dels aniversaris, he pensat que ja era hora de tornar a donar senyals de vida...

Fa uns anys, tot just els amics i familiars més propers recordaven el teu aniversari. Conec gent amb gran memòria per aquestes efemèrides, però també d'altres que s'ajudaven d'una agenda o calendari... Avui en dia, entre mòbils, xarxes socials, etc. ja no té tant mèrit quedar bé amb algú, però el resultat és que les felicitacions es multipliquen de tal manera que no dones abast a respondre a tothom personalment.

I és que entre les persones més properes que et feliciten personalment, les que ho fan per telèfon, per whatsapp, per correu electrònic, per facebook, messenger... Arriba un punt que o silencies el telèfon mòbil o no faries altra cosa que llegir i respondre missatges!

En tot cas, aquesta allau de petites converses fan que vegis la magnitud del nombre de persones que formen part de la teva vida d'una manera o altra. I tot i que segur que encara me'n deixaré, aquí va el meu agraïment:

Mireia, Cristina, Anna, Guillem, Sònia, Joseba, que segur que mos tornarem a trobar, també na Rosa i les dues Eves, i qui tots sabem que sempre és amb noltros. Tina, Sery, Edu, que segur que l'estiu tornarem a fer uns gintònics. 

Sara, Gemma, Sun, Noelia, Óscar, Soraya, Ave, Mónica, Cati, Ester, Joans, Bep, Encarna, Christian i tots els altres, que segur que tornarem a fer un sopar per recordar batalletes d'escola.

Jesús, que voles molt amunt, Sebastià i Mercè, artistes tots dos, Jepi, Pilar que ets a l'altra punta del món... Quim, de ver que graves? Ja fris!

David, s'empat sempre mos dura molt poc. Pepe i Pepe, que s'escriuen igual, però es pronuncien diferent. Tomeu, David, Mario i Gene, companys dins i fora de sa pista. Toni, que després mos vam trobar pes carrer.

Jordi i Estel·la, amistats virtuals gràcies a sa música i sa fotografia. Daniel, Judith, Joans i Peres, almanco tres de cada, Bep, Xec, Toni, María Jesús, Rini, Igor, Silve, Rut, Bernat, Álvaro, Maria Lluïsa, Arlette, Macià, Gregori i jo què sé quants més.

Tomás, María, Jesús, Joan, Isma, Fernando, Nacho, Rafa, Antonio, Jaume, Guiem, que tenim una relació que va més enllà de la feina. Tomàs, Tonis, Javier, Paula, Jordi, Eugènia, Tomeu, Bernat, Asun, Julià, que qualcuns fins i tot vos atreviu a cantar per telèfon i fer-me riure, separats i units per la mar.

Maria, que fa anys que em vas explicar es secret, Pere, que em vas encalçar, Sili, Marga, Lina, Jesús, Nines, Cristi, Katia, Miquel, Sisca, que de petits semblàvem més cosins que tia i nebot, Bernat i Martina, Javi, Magdalena, Albert, que rodes pel món, Mar, Lito, Queta, Jaume, José, Margot, Noemí i tots els que em deix... Quina família més gran!

Raül, quantes coses vam viure, Marina, Fels, que sou molts, Bep, Quim, Inés, que ja deus sebre on sou, Rosa, Toni, Almu, Núria, Xavi, Nuri, que saps que ets un exemple per tots, Roger, Joana i tota sa tribu que passam tan bones estones junts.

Toni i Joana, que sempre mos ho heu donat tot. Josep i Toni, que vam començar a caminar junts de ben petits. Noe i Tere que vos vau afegir. Tóbals, Magdalena, Cati, Paca, Clara, Aina, Gemma, Tomàs, família política, però de sa bona. Irene, per compartir el camí i explorar-ne de nous. Marina i Andreu, que sou present i futur.

I als que no sortiu aquí, però que també hi sou, perquè tal dia farà un any.

Plaques inaugurals

No fa massa dies que tornava a escoltar propostes en relació a si s'havien de treure les plaques inaugurals d'edificis públics on apareixien noms de persones condemnades per casos de corrupció.

La meva reflexió va més enllà. Quina necessitat hi ha que el president, ministre, conseller, alcalde o càrrec polític de torn, deixi gravat el seu nom per a la posteritat en una instal·lació pública?

Per què hi han de figurar noms de polítics i no els de les persones que han intervingut directament, sigui en la redacció del projecte, durant la seva tramitació o l'execució de l'obra? I per què no els dels contribuents que amb els seus impostos han permès que es dugués a terme?

Més encara, quin sentit tenen aquests actes tallant cintes i fent-se fotos com si tot fos mèrit seu? A aquestes alçades, la fal·lera per sortir a les fotos inaugurant el que sigui abans d'eleccions, em sembla ridícula. I qui diu inaugurar diu posar primeres pedres, visites d'obres, o com en vulguin dir.

La meva humil opinió, si és que interessa a qualcú, és que quan una instal·lació estigui acabada, es facin els dies de portes obertes necessaris perquè qui vulgui la pugui visitar (i també en el futur, per comprovar que amb el pas del temps segueix en servei), però sense aquest protagonisme polític que em sembla anacrònic.

I les plaques, perquè no m'acusin de voler cap mal al sector dels gravats, basta que duguin la data d'obertura i el nom de les administracions responsables (que a final de comptes som tots els contribuents), que ja n'hi hauria ben bé prou.

Mesa 04 002 A

Fa unes setmanes que em van convidar a la festa de la democràcia, que en diuen. I no a fer un aguait i prou, no, a fer-hi tot el dia. Vaig ser elegit com a president de la mesa 04 002 A.

De l'experiència viscuda, i compartida amb dos vocals, als quals he d'agrair l'esforç i col·laboració al llarg de les 14 hores llargues que va durar la jornada, hi ha diversos detalls que em quedaran per al record.

Electors de totes les edats i condicions: els que et reconeixen (o t'ha tocat?), que t'animen (que no sigui res!), que et comprenen (ja em va tocar), que t'ho agraeixen (jo era suplent!), simpàtics, nerviosos, il·lusionats (sobretot els joves que van a votar per primera vegada), despistats (o no duen els sobres o en duen de més), apurats (sense ajuda no se'n desfan) i un llarg etc.

D'apoderats, com els partits, de tots els colors: n'hi ha que col·laboren (afortunadament són la majoria); altres que amb els seu caràcter intenten divertir el personal; n'hi ha que enreden (per sort, una minoria); hi ha els que prometen cafès (i que acaben com les promeses electorals); altres són simples espectadors i n'hi ha que fins i tot reparteixen bombons i polvorons...

I anècdotes de tot tipus. Des de persones majors que venien amb dos sobres del mateix color, els explicaves que era un de cada color i tornaven amb dos de cada color (i ara què faig amb els que sobren? de record...); gent que votava per primera vegada i desconeixia totalment què havia de fer; electors que no entenien que hi hagués dues urnes; algun despistat que et donava la VISA i no el DNI; els que directament ja es pensaven que els coneixies sense acreditar-se; qui ho feia amb el passaport (perquè acabava d'arribar de Boston!); els típics dubtes i confusions entre germans (aquest no havia votat, ja? no, que era un germà) i tantes altres que no acabaríem.

Resumint, que gràcies a la col·laboració de tothom (membres de les meses, personal de l'administració, apoderats dels partits), va ser llarg, però entretingut, de manera que no m'importaria que a les properes... li toqui a un altre!

Diumenges electorals

Avui m'ha visitat la Policia Local a casa, un bon diumenge. No malpenseu, encara. Que jo sàpiga, no he fet res mal fet. Però m'ha tocat estar a una mesa electoral per a les properes eleccions generals.

I com a molta gent, no em fa cap il·lusió passar un diumenge presidint una mesa electoral, per molta festa de la democràcia que diguin que se celebra. Ni per molt que et compensin.

Ja fa temps que em deman si no es podria organitzar d'una altra manera. Quanta gent no hi hauria que voldria ser-hi, i beneficiar-se del que et paguen? Amb els temps que corren i tanta gent sense feina, segur que molts ho necessiten més que jo. O segur que hi ha qui simplement li agradaria per gust...

Tan difícil seria obrir una llista de gent voluntària, i si no n'hi hagués prou, recórrer al sorteig actual?

Res, només són idees, per a la nova política, ara que està tan de moda...

Fronteres

Les fronteres estan a l'ordre del dia. Darrerament tots els repassos a l'actualitat reflecteixen diversos conflictes fronterers. Les modes passen, però els problemes sense resoldre segueixen encara que ja no surtin als titulars de les notícies.

Tots tenim dins del cap imatges recents de gent que fuig del seu lloc d'origen per motius diversos, cercant un futur no tan incert com el que els esperava a casa, o massa cert i negre com per esperar que aquest arribés i els trobés allà.

Tots recordam aquesta mateixa gent topant amb les diverses fronteres, unes d'artificials: murs d'alçades considerables, fils de ferro amb espines, reixes esmolades; d'altres de naturals però tan o més letals: la mar i els elements. Quanta gent queda pel camí...

I en aquest mateix entorn, en diversos indrets i al mateix temps, assistim a debats per crear noves fronteres, o recuperar-ne d'antigues, segons com s'interpreti. Fronteres en definitiva artificials, més imaginàries que físiques en molts casos, simples convencions d'una línia sobre un paper que de cap manera separaria la gent d'un i altre costat si impera el sentit comú.

Néixer i viure a una illa et mostra que la mar és una gran frontera, i que aquesta actua a la vegada de barrera de protecció i de gàbia, segons com es miri. I observant la feina ancestral dels nostres avantpassats, veus com tot i construir centenars i centenars de metres de de paret seca, sempre hi havia a prop un portell o un botador, per poder passar a l'altra banda quan fes falta.

Totes aquestes fronteres tenen en comú que són físiques, palpables, i en certa manera, amb els mitjans i la voluntat necessària, salvables. El problema és que encara queden moltes fronteres mentals, i aquestes per desgràcia massa vegades semblen insalvables.

Frases #40SantJoans

Enguany per Sant Joan hem tingut sa sort de poder obrir una casa a sa zona des caragol de Santa Clara amb uns amics. Han estat moltes ses visites i molts els bons moments viscuts. Sense cap dubte, ha estat una experiència gratificant. Aquestes són unes quantes frases que s'han pogut sentir entre aquelles parets:

"Quan vindran els cavalls?" (els més petits han xalat fent sa capadeta)

"Guarda'm açò que ara venc" (i allà va quedar es típic pelutx que replegues de sa fira i llavors no saps què n'has de fer)

"Vols un glop d'aigua? Jo no, es cavall sí!" (una de ses frases més repetides ses tres tandes)

"Es cavall cada volta volia entrar, com que ahir va entrar i va beure..." (un cavaller que es matí de Sant Joan treia es mateix cavall que es vespre anterior)

"Un botet, però vés alerta a ferir dalt" "Em sap greu, trob que s'ajuntament té una assegurança per aquestes coses" "Si vols botar, aprofita es forat fet" (seqüència abans i després que un cavall obrís un forat al cel ras amb un bot)

"Tranquil, que no ho penjarem as facebook" (hi ha detalls que queden pels qui érem allà dins)

"Que aquestes festes no s'acabin mai, que durin per sempre" (guindola en mà)

"No en sabem, no. Hauríem de fer una setmana sencera com San Fermín" (cavaller que en aquells moments ja no recordava que l'endemà li tocava munyir)

"Dona'm un tros de pa amb formatge. Que no et farà set? Sí que és ver, també vull aigua." "Sa formatjada, dona'm sa formatjada. No n'hi ha de formatjades. I allò que és? Un panet. Idò es panet!" (ni és bo estar en dejú, ni menjar sense roegar...)

"Amb mitja n'hi ha prou... Te guard s'altra mitja per s'altra volta? Entesos! (i tant si va tornar, a acabar-se s'altra mitja)

"Totes se cases haurien de ser així" (un cavaller agraït, i s'agraeix es comentari)

"Que teniu pomada? Te va bé es Betadine? S'Halibut se mos ha acabat" (mira que defora vam penjar un cartell que deia: açò no és un bar)

"De dalt de tot, al·lots. Fins l'any qui ve!" (un dels cavallers més veterans en partir)

Tan de bo, l'amo. Voldria dir que tornau a sortir a sa qualcada i que noltros podem repetir s'experiència d'acollir-vos.

Bonus track: "Vindràs, aquestes festes, és ver? Bé, i en passar festes tal vegada hagis de tornar per si hem de tapar qualque forat..." (conversa - profecia es dissabte des be amb un amic guixaire)