Mesa 04 002 A

Fa unes setmanes que em van convidar a la festa de la democràcia, que en diuen. I no a fer un aguait i prou, no, a fer-hi tot el dia. Vaig ser elegit com a president de la mesa 04 002 A.

De l'experiència viscuda, i compartida amb dos vocals, als quals he d'agrair l'esforç i col·laboració al llarg de les 14 hores llargues que va durar la jornada, hi ha diversos detalls que em quedaran per al record.

Electors de totes les edats i condicions: els que et reconeixen (o t'ha tocat?), que t'animen (que no sigui res!), que et comprenen (ja em va tocar), que t'ho agraeixen (jo era suplent!), simpàtics, nerviosos, il·lusionats (sobretot els joves que van a votar per primera vegada), despistats (o no duen els sobres o en duen de més), apurats (sense ajuda no se'n desfan) i un llarg etc.

D'apoderats, com els partits, de tots els colors: n'hi ha que col·laboren (afortunadament són la majoria); altres que amb els seu caràcter intenten divertir el personal; n'hi ha que enreden (per sort, una minoria); hi ha els que prometen cafès (i que acaben com les promeses electorals); altres són simples espectadors i n'hi ha que fins i tot reparteixen bombons i polvorons...

I anècdotes de tot tipus. Des de persones majors que venien amb dos sobres del mateix color, els explicaves que era un de cada color i tornaven amb dos de cada color (i ara què faig amb els que sobren? de record...); gent que votava per primera vegada i desconeixia totalment què havia de fer; electors que no entenien que hi hagués dues urnes; algun despistat que et donava la VISA i no el DNI; els que directament ja es pensaven que els coneixies sense acreditar-se; qui ho feia amb el passaport (perquè acabava d'arribar de Boston!); els típics dubtes i confusions entre germans (aquest no havia votat, ja? no, que era un germà) i tantes altres que no acabaríem.

Resumint, que gràcies a la col·laboració de tothom (membres de les meses, personal de l'administració, apoderats dels partits), va ser llarg, però entretingut, de manera que no m'importaria que a les properes... li toqui a un altre!

Diumenges electorals

Avui m'ha visitat la Policia Local a casa, un bon diumenge. No malpenseu, encara. Que jo sàpiga, no he fet res mal fet. Però m'ha tocat estar a una mesa electoral per a les properes eleccions generals.

I com a molta gent, no em fa cap il·lusió passar un diumenge presidint una mesa electoral, per molta festa de la democràcia que diguin que se celebra. Ni per molt que et compensin.

Ja fa temps que em deman si no es podria organitzar d'una altra manera. Quanta gent no hi hauria que voldria ser-hi, i beneficiar-se del que et paguen? Amb els temps que corren i tanta gent sense feina, segur que molts ho necessiten més que jo. O segur que hi ha qui simplement li agradaria per gust...

Tan difícil seria obrir una llista de gent voluntària, i si no n'hi hagués prou, recórrer al sorteig actual?

Res, només són idees, per a la nova política, ara que està tan de moda...

Fronteres

Les fronteres estan a l'ordre del dia. Darrerament tots els repassos a l'actualitat reflecteixen diversos conflictes fronterers. Les modes passen, però els problemes sense resoldre segueixen encara que ja no surtin als titulars de les notícies.

Tots tenim dins del cap imatges recents de gent que fuig del seu lloc d'origen per motius diversos, cercant un futur no tan incert com el que els esperava a casa, o massa cert i negre com per esperar que aquest arribés i els trobés allà.

Tots recordam aquesta mateixa gent topant amb les diverses fronteres, unes d'artificials: murs d'alçades considerables, fils de ferro amb espines, reixes esmolades; d'altres de naturals però tan o més letals: la mar i els elements. Quanta gent queda pel camí...

I en aquest mateix entorn, en diversos indrets i al mateix temps, assistim a debats per crear noves fronteres, o recuperar-ne d'antigues, segons com s'interpreti. Fronteres en definitiva artificials, més imaginàries que físiques en molts casos, simples convencions d'una línia sobre un paper que de cap manera separaria la gent d'un i altre costat si impera el sentit comú.

Néixer i viure a una illa et mostra que la mar és una gran frontera, i que aquesta actua a la vegada de barrera de protecció i de gàbia, segons com es miri. I observant la feina ancestral dels nostres avantpassats, veus com tot i construir centenars i centenars de metres de de paret seca, sempre hi havia a prop un portell o un botador, per poder passar a l'altra banda quan fes falta.

Totes aquestes fronteres tenen en comú que són físiques, palpables, i en certa manera, amb els mitjans i la voluntat necessària, salvables. El problema és que encara queden moltes fronteres mentals, i aquestes per desgràcia massa vegades semblen insalvables.

Frases #40SantJoans

Enguany per Sant Joan hem tingut sa sort de poder obrir una casa a sa zona des caragol de Santa Clara amb uns amics. Han estat moltes ses visites i molts els bons moments viscuts. Sense cap dubte, ha estat una experiència gratificant. Aquestes són unes quantes frases que s'han pogut sentir entre aquelles parets:

"Quan vindran els cavalls?" (els més petits han xalat fent sa capadeta)

"Guarda'm açò que ara venc" (i allà va quedar es típic pelutx que replegues de sa fira i llavors no saps què n'has de fer)

"Vols un glop d'aigua? Jo no, es cavall sí!" (una de ses frases més repetides ses tres tandes)

"Es cavall cada volta volia entrar, com que ahir va entrar i va beure..." (un cavaller que es matí de Sant Joan treia es mateix cavall que es vespre anterior)

"Un botet, però vés alerta a ferir dalt" "Em sap greu, trob que s'ajuntament té una assegurança per aquestes coses" "Si vols botar, aprofita es forat fet" (seqüència abans i després que un cavall obrís un forat al cel ras amb un bot)

"Tranquil, que no ho penjarem as facebook" (hi ha detalls que queden pels qui érem allà dins)

"Que aquestes festes no s'acabin mai, que durin per sempre" (guindola en mà)

"No en sabem, no. Hauríem de fer una setmana sencera com San Fermín" (cavaller que en aquells moments ja no recordava que l'endemà li tocava munyir)

"Dona'm un tros de pa amb formatge. Que no et farà set? Sí que és ver, també vull aigua." "Sa formatjada, dona'm sa formatjada. No n'hi ha de formatjades. I allò que és? Un panet. Idò es panet!" (ni és bo estar en dejú, ni menjar sense roegar...)

"Amb mitja n'hi ha prou... Te guard s'altra mitja per s'altra volta? Entesos! (i tant si va tornar, a acabar-se s'altra mitja)

"Totes se cases haurien de ser així" (un cavaller agraït, i s'agraeix es comentari)

"Que teniu pomada? Te va bé es Betadine? S'Halibut se mos ha acabat" (mira que defora vam penjar un cartell que deia: açò no és un bar)

"De dalt de tot, al·lots. Fins l'any qui ve!" (un dels cavallers més veterans en partir)

Tan de bo, l'amo. Voldria dir que tornau a sortir a sa qualcada i que noltros podem repetir s'experiència d'acollir-vos.

Bonus track: "Vindràs, aquestes festes, és ver? Bé, i en passar festes tal vegada hagis de tornar per si hem de tapar qualque forat..." (conversa - profecia es dissabte des be amb un amic guixaire)

Animals

Aquell silenci quan entres a casa no és normal. De cop, ho entens: ja no hi és.

A poc a poc t'acostumaràs a no estar pendent del rellotge quan no ets a casa, pensant quantes hores fa que no ha sortit.

Deixaràs de guardar aquells bocins de menjar que sempre esperava peu a retxa tan bon punt havies acabat de berenar, dinar o sopar.

Arribarà un dia que no se't farà estrany veure buit aquell raconet on acostumava a jeure.

Segurament amb el temps ja no et semblarà sentir-la demanant per sortir defora.

Costa acostumar-se a l'absència, i "només" era un animal... Però hi ha buits molt mals d'omplir.

Sembla mentida com mos arribam a estimar un animal! Arriben a ser un més de la família.

Pensat-hi bé, només hi he compartit un terç de la meva vida, ella l'ha compartida tota sencera. Quasi res...

Despolititzar

Feia dies que tenia aquesta entrada començada, de fet, ja fa un parell de mesos. Va quedar inacabada abans de les eleccions, però aquests dies m'han tornat a voltar pel cap unes quantes reflexions que m'han animat a posar-m'hi novament.

Tenc la sensació que cada vegada està tot més polititzat, i qualsevol nouvingut a la política, a la mínima que li donen una responsabilitat en l'àrea que sigui, en poc temps ja es creu un expert mundial en la matèria. Alguns s'arriben a sentir tant el paper que se senten legitimats per exigir obediència cega als tècnics de torn, encara que estiguin fent un disbarat.

Exemples? Què ha passat amb l'educació, amb la llengua, etc.? Resulta que qualsevol podia lliçons de filologia, passant per damunt de totes les convencions científiques establertes. O que qualsevol en sabia més del sistema educatiu i de com millorar-lo que tots els professionals que fa anys que s'hi deixen la pell. I així una llista llarga de temes...

I per què aquests dies he tornat a repensar (i intentar acabar) aquesta entrada? Ben fàcil. Així com s'han anat coneixent organigrames i nomenaments dels diversos càrrecs als nous governs constituïts, de la mateixa manera que he celebrat veure gent independent ocupant llocs de responsabilitat en sectors dels quals crec que en tenen un gran coneixement, també he tornat a veure amb decepció com altres nomenaments responien únicament al repartiment de càrrecs (i sous) als fidels afiliats al partit de torn.

Sembla mentida com alguns han convertit la política en un ofici, o una forma de guanyar-se la vida, i no en una vocació temporal de servei públic. Resulta entre sorprenent i insultant cap als ciutadans, la capacitat que semblen tenir uns quants privilegiats, que són capaços d'assessorar del que sigui, en funció de la cadira (i sou) disponible.

Francament, si estic malalt, aniré al metge. No em fiaré de l'opinió del polític de torn que me miri de reull i em deixi anar el seu diagnòstic amb aires de superioritat. En definitiva, no seria hora de despolititzar d'una vegada?

Retrobaments

Al llarg de la vida arribes a conèixer i apreciar molta gent, així com vas passant per diverses etapes vitals. Les amistats de l'escola quan eres petit, després les de l'institut, les dels diversos llocs de residència, de la universitat... I podem sumar les coneixences de viatges, feina, esports i altres activitats, la llista és inacabable.
Amb el pas del temps, de la mateixa manera que coneixes gent, alguns els vas deixant de veure amb la mateixa freqüència, i pots estar setmanes, mesos, anys, fins que et retrobes, si és el cas.

I de retrobaments n'hi ha de molts de tipus. N'hi ha d'esporàdics, sense una periodicitat definida, fins i tot casuals o inesperats, quan et trobes un conegut al lloc més insospitat.
Un clàssic són els retrobaments familiars, amb aquells cosins que viuen enfora o que volten pel món. N'hi ha de periòdics, com ara les amistats que tornes a veure cada estiu durant les vacances. O programats, com aquella trobada de la classe de l'escola aprofitant alguna efemèride on et retrobes amb gent que ni tan sols recordaves.

Per desgràcia també n'hi ha d'impossibles, amb aquells qui van partir massa prest i de qui només en conserves el record.

En tot cas, esperem seguir gaudint de molts retrobaments...

Campanya permanent

Ja no sé si ha començat la campanya electoral, si és precampanya o postcampanya. De fet, crec que vivim en una campanya permanent.

I a part de l'embafament que provoca aquesta situació, ja que mitjans de comunicació i xarxes socials van plens a tota hora del mateix, hi ha un fet que encara m'indigna més.

Quants recursos econòmics (legals o no tan legals) es dediquen a inundar-mos de publicitat de les formes més diverses? Realment fa falta, si dia sí, dia també, són omnipresents?

Per favor, no seria hora de destinar aquests recursos a coses realment necessàries?

Proximitat simulada

Per si no ho havíeu notat, hem entrat de ple en any electoral. De cop i volta molts polítics deixen el seu món al marge de la realitat i volen aparentar que escolten i estan al costat dels ciutadans, tot i haver-los deixat de banda des que van sortir elegits.

Així ens trobam amb vídeos d'un president de govern que va per les cases donant les gràcies (igual hagués estat més convenient demanar perdó!), o darrerament aquest oferiment per rallar via whatsapp que s'ha posat de moda, a fi d'intentar convèncer als que et van votar de que no t'abandonin (aquest reconeixement du implícit que qualque cosa no es deu haver fet bé).

Clar que aquestes idees també donen peu a les múltiples paròdies d'aquesta estratègia (tant una com l'altra), i ja han aparegut alternatives que ofereixen xerrar cara a cara, fent un cafè, sense telèfons fent d'intermediari.

No queda clar qui paga el cafè, però està clar que com siguin molts els que s'animin, no dormiran, amb tanta cafeïna... Ja no rallem si han de respondre a tots els missatges via whatsapp!

Idò sí, vénen eleccions i els polítics pretenen més proximitat, segurament una proximitat simulada i amb data de caducitat.

Tot és relatiu

Em resulta curiós veure com els papers s'intercanvien en certes situacions, com ara amb la visió sobre la unitat d'una llengua, en aquest cas la catalana.

Els que en podríem dir separatistes des d'una vessant política conceben la llengua catalana com a una unitat, amb les seves variants dialectals. En canvi, una part important dels que definiríem com a unionistes políticament rallant, pretenen separar aquesta llengua en fraccions: català, valencià, balear i altres denominacions.

En resum, que els separatistes són unionistes i els unionistes són separatistes. I és que tot és relatiu, com ja va dir un fa molts d'anys...

1, 2, 3, provant...

Ja fa temps que li donava voltes a aquesta idea d'encetar un blog, i avui que justament fa deu anys d'un dels moments més importants dels que he pogut viure fins ara, he trobat el moment i el títol que m'han acabat de decidir.

No tenc cap objectiu concret, ni cap exigència sobre què i quan escriure, de manera que amb el temps ja veurem com va la cosa.