Les fronteres estan a l'ordre del dia. Darrerament tots els repassos a l'actualitat reflecteixen diversos conflictes fronterers. Les modes passen, però els problemes sense resoldre segueixen encara que ja no surtin als titulars de les notícies.
Tots tenim dins del cap imatges recents de gent que fuig del seu lloc d'origen per motius diversos, cercant un futur no tan incert com el que els esperava a casa, o massa cert i negre com per esperar que aquest arribés i els trobés allà.
Tots recordam aquesta mateixa gent topant amb les diverses fronteres, unes d'artificials: murs d'alçades considerables, fils de ferro amb espines, reixes esmolades; d'altres de naturals però tan o més letals: la mar i els elements. Quanta gent queda pel camí...
I en aquest mateix entorn, en diversos indrets i al mateix temps, assistim a debats per crear noves fronteres, o recuperar-ne d'antigues, segons com s'interpreti. Fronteres en definitiva artificials, més imaginàries que físiques en molts casos, simples convencions d'una línia sobre un paper que de cap manera separaria la gent d'un i altre costat si impera el sentit comú.
Néixer i viure a una illa et mostra que la mar és una gran frontera, i que aquesta actua a la vegada de barrera de protecció i de gàbia, segons com es miri. I observant la feina ancestral dels nostres avantpassats, veus com tot i construir centenars i centenars de metres de de paret seca, sempre hi havia a prop un portell o un botador, per poder passar a l'altra banda quan fes falta.
Totes aquestes fronteres tenen en comú que són físiques, palpables, i en certa manera, amb els mitjans i la voluntat necessària, salvables. El problema és que encara queden moltes fronteres mentals, i aquestes per desgràcia massa vegades semblen insalvables.
